Chicken buses

Ya he llegado. Después de todas las peripecias que tenía que hacer, entre las que se incluía pasar la noche anterior a volar en un karaoke madrileño y ir de empalme al aeropuerto, y a la que se unió un tour por todo Madrid en plena madrugada, con visita a la Cibeles y la puerta de Alcalá incluido, buscando la T2 con Paloma y Merche (se portaron como 2 soletes conmigo), he llegado sin incidentes importantes. El jueves llegué por la tarde a la ciudad donde estaré estos meses (Quetzaltenango) y después de tantas horas de viaje tenía la sensación de que me había pasado un traile por encima. Vine en un autobús de "lujo" porque llevar el equipaje allí es más seguro, el de la foto es un autobús normal o "chicken bus", aunque el concepto de lujo aquí está un poco extraviado, porque el autobús cuando lo veías metía bastante miedo. La cuestión es que a pesar de que el autobús del año de la polca iba por carreteras en las que el precipicio parecía ser de kilómetros mientras le adelantaban otros autobuses pitando como locos, todo muy en plan Indiana Jones, llegué sano y salvo.
La residencia en la que estoy no está mal, aunque da a la calle y lo de la contaminación acústica todavía no ha llegado hasta aquí. Se pueden oir ruiditos para todos los gustos a cualquier hora del día, desde reggeaton hasta motores de todo tipo, pasando por sirenas y circos anunciando el próximo espectáculo, como para aburrirse...
Hoy he ido a un mercado increible (os dejo la foto) donde a los gringos (aquí todos los guiris somos gringos, media vida rajando a EEUU para que ahora me consideren uno de ellos) nos suben el precio muchísimo porque saben que el precio real para nosotros es muy barato, así que hay que espabilarse y empezar a regatear para no ser un pringaete y pagarlo todo al doble del precio, con lo mal que se me da a mí...

Guatemala

Me las piro. Me voy a Guatemala pasado mañana para estar 4 meses allí. En esta nueva etapa escribiré el blog en castellano, ya que espero que mis amigos españoles de Erasmus y nueva gente que he concido este año quieran saber un poco de mí, va por ustedes… aunque amenazo con volver a pasar al valenciano si no me ponéis comentarios.

Me voy un poco por casualidad, esperaba hacer otra cosa pero al final me salió ésta, y ahora probablemente estoy plantado delante de una gran aventura que, para bien o para mal, estoy seguro que será importante y me marcará durante toda mi vida.

Después de un corto y placentero viaje (Ondara-Gandía-Madrid-Amsterdam-Panamá-Managua(Nicaragua)-Ciudad de Guatemala-Quetzaltenango) que solo me llevará 3 días de viaje, ríete tú de un crucero por el Mediterráneo, espero llegar a Quetzaltenango, ciudad donde se encuentra la sede del organismo en el cual voy a llevar a cabo mi proyecto. No tengo muy definido en que va a consistir el proyecto, espero una vez allí enterarme y ponerme en marcha rápido ya que será mi trabajo final de carrera y necesito que salga todo bien.

Muchas gracias a todos los que me habéis despedido y deseado buen viaje (a quien me ha dicho que me van a tirotear que le den), y a los que no, en noviembre estoy de vuelta, seguro que hemos estado veces mucho más tiempo sin vernos y cuando nos hemos visto de nuevo ha sido todo como siempre...

A la próxima os cuento desde Guatemala.

Deutschland, alles ist vorbei

Demà vole de tornada. Hui els sentiments són pareguts a quan vaig vindre, només que ara és difícil entendre perquè em fa por tornar.

Al final he quedat sèptim de la "Copa Cutting", tinc el diploma i tot, estic orgullós de mí mateix. La final la vam celebrar en una casa, a la qual quatre cotxes de policia amb 3-4 policies per cotxe van vindre a les 6 del matí i ens van tirar a tots fora, ha sigut una bona final... a mí ja les festes sense policia no em pareixen bones festes. La foto que penge ens la vam fer quan estàvem eixint de la casa, davant dels cotxes de policia.

I ací acaba un any meravellós de la meua vida, un any que segur que em vindrà al cap durant molts anys... Sabina diu que "al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver".

No deuria tornar a Bonn més. El somni acaba ací.

Amb un peu en la realitat

Quan vaig començar aquest blog la idea era penjar aquells e-mails inacabables que vos enviava, als quals em responíeum dient-me pesat, i al final m'he donat compte de que ha passat un poc a ser un diari (diari no massa, més que res per la poca freqüència amb que actualitze). Hui, després de sentir des de fa uns dies que tinc un peu en la meua vida real i normal, deixeu-me que no escriga una entrada massa divertida (si és que les altres ho van ser), hui vull posar-me un poc sentimentalista.

Des de fa un parell de setmanes només faig últimes coses, i això no és una bona senyal. La foto que penge és la foto de grup dels Erasmus, la foto del final dels Erasmus, amb ella podeu jugar al "Donde está Wally?" amb mí. Després vam fer la "festa" del final en la Oficina Erasmus (festa entre cometes donat que ens tiren a les 11 de la nit, quan comença a animar-se l'assumpte).

Em plantege si em costarà acostumar-me a no viure en Bonn, espere que no m'entre cap depressió post-erasmus, una depressió molt fashion entre els que se n'han anat a viure aquesta experiència.

No sé si m'acostumaré a no poder anar en bicicleta a tots els llocs, a no poder-me sentar en el sillí perquè sempre/quasi sempre està banyat, a entrar per darrere a l'autobus sense donar explicacions al conductor, a agafar dia sí dia també el autobus nocturn totalment ple de personatges, a utilitzar la paraula pirsons en referència a ells, a tindre un McDonald's 24 hores obert i utilitzar-lo de after quan et tiren de tots els llocs, a esperar amb il·lusió el dilluns per a fer-me el Frozen Daikiri del Blow Up (el pub més mític de Bonn, abans un puticlub), a no beure cervessa de mig litre, a no poder comprar cervessa a partir de les 22, a entendre totes les converses, a no viure en Ippendorf amb una ristra de personatges molt considerables (mai he contat que Marta i jo creiem que per a asignar la residència fan un anàlisi de la firma, perquè no és normal que en algunes residències hi haja gent que se li'n va tant) a no ser especial per no ser guiri, a no vore a diari als amics que he fet ací...

Al que m'acostumaré enseguida és a no estar a 13º en Juliol!! Que ganes de passar calor!

BONES FESTES DE SANT JAUME A TOTS!!

Los erasmus también lloran

Com va dir la meua amiga Marta, "Los Erasmus también lloran", i es que Alemanya no és el millor lloc per a anar-te'n i aprovar un curs i mig com altes països europeus... ací hi ha que pencar més, i quan et veus en la biblioteca el dia 4 de juliol et passa pel cap el haver estudiat un mòdul de cuina o el haver-te'n anat d'Erasmus a qualsevol país on l'Erasmus fora el mític del que t'han parlat on s'aprova fent una presentació de E.S.O. Sí, estic d'exàmes; i sí, he d'estudiar; i sí, sóc Erasmus, que????? Encara ningú m'ha fet la pregunta del milió: I tú d'Erasmus estudies? Menganito va estar a noseon, no va fer res en tot l'any i va portar 110 crèdits aprovats; però tinc amics víctimes de la pregunta, amb les naturals i conseqüents ganes d'agafar al preguntador en qüestió, situar-li el cap en la carretera i esperar que passe un traile carregat de plom. Però després penses que amb el mòdul de cuina no hagueres pogut demanar Erasmus i que el Erasmus en Alemanya ha anat sobre rodes, i que no canviaries la experiència mai, així que és queixar-se de vici, una cosa a la que la raça humana acostuma, i jo no vaig a ser menys.

Canviant de tema; després d'un cap de setmana en Luxemburg, país menut, molt boniquet i mooooolt pijo, vaig arribar el diumenge per a vore en terres alemanys el partit Alemanya-Espanya. Ni que deciros-ni que contaros la quantitat d'alemanys amb tot tipus d'indumentària i complements alemanys que hi havia per Bonn. Després de vore l'afició espanyola (un poc menys del 0,5%), vaig dubtar sobre la meua integritat física durant/després del partit. Finalment va resultar que els alemanys tenen molt bon perdre i són molt respectuosos, Kein Problem, fins i tot alguns van celebrar la 2ª posició junt a nosaltres (foto). Els dies posteriors m'han felicitat per la Eurocopa, no entenc massa bé perquè, com si jo haguera jugat...

Últimament estic sospitant que només tinc una lectora, a la que ja li he expressat el meu agraïment, així que no estaria de més que si algú llig açò deixara un comentari, encara que fora una vocal, més que res per a deixar de tenir la sensació que als meus amics els importa 3 ... la meua vida, de que el blog es un p. rollo o de que estan massa ocupats per a llegir (jajaja)

Sant Joan a la vora del Rin

El Sant Joan forma part de la nostra vida, i a pesar de no considerar-me supersticiós és una nit en la que hi ha que banyar-se els peus, sí o sí. Mai havia probat banyar-me'ls en aigua dolça, supose que hi haurà que tindre una pell especial que sàpia diferenciar entre aigua salada i dolça per a notar la diferència, i no sóc l'afortunat que te eixe tipus de pell (perquè dic açò??); així que vaig cumplir el ritual, però sense botar ones, es lo que tienen los ríos... En les latituds del nord és fa més de veres que mai el de la nit més curta de l'any, a les onze i mitja de la nit encara es veia claror al fons, i a les tres i mitja ja hi havia claror a l'altra banda. A les 4:43 van apagar les llums les faroles en Bonn!! Increïble!! El costat negatiu de la història és la sensació de queesticfentenlameuavidaarribantlanitdundillunsdediaacasa... l'altra cara de la moneda, però duc entrenat-me en contra d'aquesta sensació un any i ja sóc quasi inmune a ella. Vos deixe una flipada de foto feta a les 10 de la nit on es veu l'esplendor del "Pare Rin", com li diuen la gent de les ciutats per on passa aquest riu imponent.

I pel demés, ja comence de nou la meua visita a les biblioteques. Perquè mai deixarà de sorprendrem per moltes vegades que vaja que la biblioteca principal de la universitat estiga enmoquetada de dalt a baix? Algú pot explicar quin sentit té? Igual és que tenen un cupo anual i han d'utilitzar-lo, altra cosa...

I m'han tirat ja de la biblioteca. M'han tirat de quasi tots els llocs en Bonn; per supost en tots els pubs, llocs de copes en quasi tots, festes de residència en totes, del supermercat també... em faltava la catedral i la biblioteca. Ara només em falta la catedral i Bonn en global. Va ser perquè està prohibit parlar pel mòbil, però no només en les aules per a l'estudi, sino també en les escales d'accés a elles, des de les quals no es sent res dins si parles. I com que a normes absurdes hi ha que fer cas omís (que es note la xuleria) em vaig posar a parlar fins que als 20 segons va vindre un tio i em va demanar, molt educadament això sí, que abandonara la biblioteca i que al dia següent podia tornar. El millor de tot és que havia quedat per a vore jugar a Espanya a les 20:40 i eres les 20:15, és a dir, que me n'anava de totes formes, i vaig estar a punt de dir-li: -Senyor home, me n'anava de totes formes; però ja em va paréixer ser massa follonero i vaig abandonar la biblioteca amb sonrisa de cafre dirigida al tio en qüestió.

Com comprar pantalons en Bonn

Vaig estar intentat comprar-me roba aquesta setmana. Quan vaig arribar a Berlin en setembre, vaig arribar amb xancles (sense calcetins per supost). Al eixir de l'aeroport i comprovar que feia 10 graus menys que en Espanya i que tots els alemanys portaven ja abric em vaig sentir molt guiri per primera volta; aquesta experiència em va fer tornar a casa en Nadal part de la poca roba en estiu que vaig portar, pensant que en Alemanya no fa mai calor, per a ara tornar a descobrir que, efectivament, en Alemanya pot fer també molta calor i que necessite roba d'estiu, i tornar a sentir-me molt guiri.

Al que anava, vaig anar a comprar-me pantalons curts i vaig tornar a casa sense pantalons i indignat. Mai aconseguiré entendre el tallatge alemany dels pantalons, jo crec que la gent compra a ull i no mira la talla! A més, em vaig emportar la sorpresa de que els pantalons més menuts de la tenda em venien grans. Una amiga meua del poble en Nadal al vorem més prim em va dir que vindria a Alemanya a fer règim. Sí, si no t'agrada massa l'embotit ni les coses fregides i eres de sentar-te davant d'un arròs i no parar fins a que t'isca per les orelles, Alemanya és una bona opció per a fer règim, perquè no passes fam (hi ha aliments suficients, no patiu) i perds uns quilos... Encara així, jo crec que no estic tant xuplat com per a que em vinguen grans tots els pantalons d'una tenda. Espere que mai ma mare puga llegir aquest blog, sino se'n ve a Alemanya amb un traile d'aliments autòctons valencians per a que em puga comprar pantalons.

Hi havia altres coses de les latituds del nord que sabia, però que no m'havia parat a pensar. Per exemple, la llargaria del dia. És superflipant que a les a les 11 de la nit encara es veja llum, i que a les 5 del matí siga completament de dia (no és que no estiga dormint, és que m'alce només per a analitzar a quina hora ix el sol... jo que tinc esperit científic :P). I jo amb tantes hores de sol i amb bon temps no puc estudiar, la culpa del meu fracàs acadèmic la tindrà el temps, no jo.

Vos deixe la foto de l'adaptació al medi (com deia Darwin, només l'animal més fot sobreviu, i aquest és el que més capacitat té d'adaptar-se); és el meu amic Andreu, després de 8 mesos en Alemanya, ja amb mallorquines i calcetins. De totes formes, si jo tornara a estar a dia 10 de setembre de 2007, m'haguera posat un parell de calcetins en al motxila per si acàs.

Bonn im Frühling

Sabia que tard o pronte (més bé pronte) passaria que deixaria abandonat el blog, i és que com ja havia dit abans, les noves tecnologies i jo no ens portem bé (la constància i jo tampoc massa bé); i ara que se'm estan calfant els espaguetis a la carbonara que em van sobrar d'ahir he pensat que és un bon moment per a recordar el meu oblidat blog.

Hi ha hagut un motiu molt important per no escriure, ha sigut tan genial aquest temps durant el que no he escrit!! Un dia de colp va arribar el bon temps, va deixar de ploure, va començar a fer-se de nit quasi a les 10 i va començar a fer màximes de 25º, increïble!! No té res a vore l'Alemanya d'hivern amb l'Alemanya amb bon temps, els alemanys s'emocionen mogolló i tots s'espatarren en qualsevol lloc on els done el sol, amb raó pobres tornen socarrats de Mallorca... el pitjor de tot és que nosaltres, després d'un hivern sense llum, ara tendim a fer el mateix. Sóc capaç de passar-me hores tirat als jardins...

Va estar ací també Clara (gràcies per vindre!), curt però intens, i vam tenir la sort de que eixe cap de setmana es va organitzar la 3ª edició d'una festa espanyola; la paraula és BRUTAL, a les 12 del matí seguia la música posada en el bar de la residència després d'una pausa de 8:30 a 9:00 perquè a partir de les 9 ja no ens podien denunciar i després de que l'encarregat del bar baixara a les 7 del matí a emportar-se la torre de l'ordenador per a que no puguerem seguir posant música, el que no va evitar que es baixara un ordenador portàtil. He de dir que les conseqüències han sigut una sanció al bar de la residència de no poder obrir el bar durant nosequant de temps, no m'he interessat pel temps en concret perquè de totes maneres ja no estaré ací :(

I després han vingut les activitat estivals bonnienses (em ralla el gentilici, bonniense, bonniano, bonnero... agrairia que m'ajudareu amb la meua incertesa), exhibició de "huches" de les alemanyes, rastrillos (em vaig comprar també una bici de 20€ retro genial!), focs d'artifici en el Rhein (i l'alcohol i embotit corresponent per a acompanyar) i festes, moltes festes...

Aquest cap de setmana últim he estat en Amsterdam, però ja no vaig a allargar-me més perquè estic notant que això de no escriure durant tant de temps provoca entrades llargues i avorrides. Espere no tardar ara tant en tornar a escriure.

Vos deixe una foto d'una festa en la que es pot fer un estudi antropològic de la situació (sí, sóc jo XD )

Un abraç!!

Filé-titos andálus

Ha sigut un cap de setmana molt curiós. M'alegre molt d'haver eixit totalment de l'ambient Erasmus per a clavar-me sol amb estudiants alemanys. Tenint en compte que no sabia ni a on anava, ni amb qui, ni el motiu, ha ixit genial.

La cosa bàsicament consistia en anar per la montanya seguint al professor Schumacher (la traducció és Zapatero, l'home m'ha manifestat el seu entusiasme davant del fet de tindre el mateix cognom que el nostre president), que al crit de "Kommen Sie mal" (vinguen vostés), ens obligava a perseguir-lo per a dir-nos quina planta era esta o l'altra. Els alemanys ho vivien prou; jo, donades les meues dificultats lingüístiques i els meus pocs coneixements d'herbes alemanyes (també d'herbes de qualsevol altre tipus), no m'enterava de massa; per a explicar-ho clar, en castellà/valencià no m'haguera enterat, imagina en alemany.

Amb els alemanys molt bé. Ells ja tenien els seus grups fets, però són enrollats, inclús ahir em van començar a cridar-me Jopp (sona "yop"), que és el equivalent al Pepe alemany, tenen la seua xispa.

El divendres per la nit vam sopar en un restaurant del poble on dormiem, i una de les opcions a elegir eren "Filé-titos andálus", segons pronunciava el meu profe Schumi. Els vaig demanar com a experiment sociològic, per a vore com cuinaven això, i vaig comprovar que els alemanys li diuen andálus a una cosa quan li posen quantitats industrials d'all (que vaig estar rotant tota la nit, però quasi millor no parlaré de les meus experiències estomacals), i jolivert d'eixe sec del Hacendado. En la foto podeu apreciar un plat típic de l'agermanament germano-andaluz, amb les seues creïlles fregides típiques andaluses de tota la vida (jo li diria, 3 tallaes de llomello amb picaeta i creïlles fregides, però ves i explicals a ells això). Després ferem una cata de 12 vins, que em va fer compendre perquè els catadors escupixen el vi: a la copa número 7 ja portes tal meló que et dona igual 5 que 25, tot fa el mateix gust, ja et beuries fins l'aigua dels florers. Igual la meua cultura és extranya, però jo a un professor, per molt major que siga, que es bufa amb mí no li puc parlar de vosté, pues Schumi amb bon melonet ens parlava de vosté i nosaltres a ell, però el més extrany és que és un profe d'aquest típics q estan a punt de jubilar-se que disfruta d'un cap de setmana amb alumnes, i per a res vol crear distància parlant de vosté, aleshores perquè ho utilitza??? Coses de l'alemany...

Haviem d'escriure en un paper el que ens pareixia el vi; per últim vos escric el que vaig escriure, podeu veure la evolució sofrida, i que no estaven especialment bons:

1. Superdolç, aiguat

2. Aiguat

3. Dolç

4. Avinagrat, ... tb. dolç

5. Millor, però (no hi ha res més escrit !?!)

6. Bo!! Cada vegada estem mes bufats

7. Booo

8. Fa gust a peus

9. Perquè ara comencen a fer gust a peus i l'alemany del meu costat diu que està de P.M.?

10. Tintorro de la casa de tota la vida

11. Impossible de beure sense casera

12. ... (ja no em vaig enrecordar d'evaluar-lo)

Berlin, Berlin

He tornat a Berlin. Quan en Octubre vaig vindre a Bonn (és increïble que faça tan de temps!!) sabia que tornaria. Ara l'únic que volia fer era vore a la gent que havia conegut i festa, i si feia el guiri, no en els llocs típics. Deixeu-me que em pose filosòfic, nos vos agradaria que hi haguera una màquina que vos deixara vore, encara que siguera un parell d'hores, com haguera sigut la vostra vida si en un punt determinat, haguereu elegit una opció no excessivament diferent? Tal vegada el resultat hauria tingut una diferència brutal. A mí m'agradaria saber com haguera sigut un Erasmus en Berlin, segur que no hauria tingut res a vore perquè Bonn ofereix opcions que no ofereix Berlin, i a l'inversa, però com les haguera viscudes?? Fins ací arriba la rallada.

Berlin seguix amb eixa essència cutre que el fa encantador (o encantadora? és home o dona???). Vaig anar a un Flohmarkt (mercat de les puces o rastro de tota la vida), i com en Septembre, hi havien coses prou curioses de vore (encara que en un de Paris que estiguerem també em feia plantejar-me que en el traster de ma casa hi havia un negoci en potència, i jo sense enterar-me!!), i vaig vore a la meua iaiajipi!! Mola mogolló eixa dona, de veres!

Vaig estar en garitos tecno de festa, sí, jo tampoc m'haguera imaginat a mí allí, però em quedava en casa d'uns amics d'un amic de Bonn i a ells els va eixe rollo. Vaig estar en una discoteca flipant!! Un altra en teoria estava millor, però no em van deixar entrar, amb raó, perquè es van donar compte de que no pintava fava allí. La conversa va ser: -Puertas berlinés: Per què portes caputxa (la portava posada) -Jo: Perquè fa fred -Puertas: No pots entrar ací; i me'n vaig anar. Ja tinc l'honor de no ser admés en una discoteca XD

Demà me'n vaig 3 dies amb un departament d'ací a una montanya a noseon, i no conec a ningú... no sé com ixirà l'experiència, en posteriors entregues...

Vos adjunte el Ampelmann dels semàfors berlinesos (abans només en l'est, ara per tot). És de setembre