Deutschland, alles ist vorbei

Demà vole de tornada. Hui els sentiments són pareguts a quan vaig vindre, només que ara és difícil entendre perquè em fa por tornar.

Al final he quedat sèptim de la "Copa Cutting", tinc el diploma i tot, estic orgullós de mí mateix. La final la vam celebrar en una casa, a la qual quatre cotxes de policia amb 3-4 policies per cotxe van vindre a les 6 del matí i ens van tirar a tots fora, ha sigut una bona final... a mí ja les festes sense policia no em pareixen bones festes. La foto que penge ens la vam fer quan estàvem eixint de la casa, davant dels cotxes de policia.

I ací acaba un any meravellós de la meua vida, un any que segur que em vindrà al cap durant molts anys... Sabina diu que "al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver".

No deuria tornar a Bonn més. El somni acaba ací.

Amb un peu en la realitat

Quan vaig començar aquest blog la idea era penjar aquells e-mails inacabables que vos enviava, als quals em responíeum dient-me pesat, i al final m'he donat compte de que ha passat un poc a ser un diari (diari no massa, més que res per la poca freqüència amb que actualitze). Hui, després de sentir des de fa uns dies que tinc un peu en la meua vida real i normal, deixeu-me que no escriga una entrada massa divertida (si és que les altres ho van ser), hui vull posar-me un poc sentimentalista.

Des de fa un parell de setmanes només faig últimes coses, i això no és una bona senyal. La foto que penge és la foto de grup dels Erasmus, la foto del final dels Erasmus, amb ella podeu jugar al "Donde está Wally?" amb mí. Després vam fer la "festa" del final en la Oficina Erasmus (festa entre cometes donat que ens tiren a les 11 de la nit, quan comença a animar-se l'assumpte).

Em plantege si em costarà acostumar-me a no viure en Bonn, espere que no m'entre cap depressió post-erasmus, una depressió molt fashion entre els que se n'han anat a viure aquesta experiència.

No sé si m'acostumaré a no poder anar en bicicleta a tots els llocs, a no poder-me sentar en el sillí perquè sempre/quasi sempre està banyat, a entrar per darrere a l'autobus sense donar explicacions al conductor, a agafar dia sí dia també el autobus nocturn totalment ple de personatges, a utilitzar la paraula pirsons en referència a ells, a tindre un McDonald's 24 hores obert i utilitzar-lo de after quan et tiren de tots els llocs, a esperar amb il·lusió el dilluns per a fer-me el Frozen Daikiri del Blow Up (el pub més mític de Bonn, abans un puticlub), a no beure cervessa de mig litre, a no poder comprar cervessa a partir de les 22, a entendre totes les converses, a no viure en Ippendorf amb una ristra de personatges molt considerables (mai he contat que Marta i jo creiem que per a asignar la residència fan un anàlisi de la firma, perquè no és normal que en algunes residències hi haja gent que se li'n va tant) a no ser especial per no ser guiri, a no vore a diari als amics que he fet ací...

Al que m'acostumaré enseguida és a no estar a 13º en Juliol!! Que ganes de passar calor!

BONES FESTES DE SANT JAUME A TOTS!!

Los erasmus también lloran

Com va dir la meua amiga Marta, "Los Erasmus también lloran", i es que Alemanya no és el millor lloc per a anar-te'n i aprovar un curs i mig com altes països europeus... ací hi ha que pencar més, i quan et veus en la biblioteca el dia 4 de juliol et passa pel cap el haver estudiat un mòdul de cuina o el haver-te'n anat d'Erasmus a qualsevol país on l'Erasmus fora el mític del que t'han parlat on s'aprova fent una presentació de E.S.O. Sí, estic d'exàmes; i sí, he d'estudiar; i sí, sóc Erasmus, que????? Encara ningú m'ha fet la pregunta del milió: I tú d'Erasmus estudies? Menganito va estar a noseon, no va fer res en tot l'any i va portar 110 crèdits aprovats; però tinc amics víctimes de la pregunta, amb les naturals i conseqüents ganes d'agafar al preguntador en qüestió, situar-li el cap en la carretera i esperar que passe un traile carregat de plom. Però després penses que amb el mòdul de cuina no hagueres pogut demanar Erasmus i que el Erasmus en Alemanya ha anat sobre rodes, i que no canviaries la experiència mai, així que és queixar-se de vici, una cosa a la que la raça humana acostuma, i jo no vaig a ser menys.

Canviant de tema; després d'un cap de setmana en Luxemburg, país menut, molt boniquet i mooooolt pijo, vaig arribar el diumenge per a vore en terres alemanys el partit Alemanya-Espanya. Ni que deciros-ni que contaros la quantitat d'alemanys amb tot tipus d'indumentària i complements alemanys que hi havia per Bonn. Després de vore l'afició espanyola (un poc menys del 0,5%), vaig dubtar sobre la meua integritat física durant/després del partit. Finalment va resultar que els alemanys tenen molt bon perdre i són molt respectuosos, Kein Problem, fins i tot alguns van celebrar la 2ª posició junt a nosaltres (foto). Els dies posteriors m'han felicitat per la Eurocopa, no entenc massa bé perquè, com si jo haguera jugat...

Últimament estic sospitant que només tinc una lectora, a la que ja li he expressat el meu agraïment, així que no estaria de més que si algú llig açò deixara un comentari, encara que fora una vocal, més que res per a deixar de tenir la sensació que als meus amics els importa 3 ... la meua vida, de que el blog es un p. rollo o de que estan massa ocupats per a llegir (jajaja)